Cap a finals del segle XIX, la música d’Europa cerca la seva essència a través del nacionalisme musical o del verisme italià. Dvorák i Puccini en són dos exponents. La Simfonia del Nou Món, escrita els anys que el compositor txec va desenvolupar la seva labor com a docent i director del Conservatori Nacional d’Amèrica, intenta transmetre els seus ideals. La música havia de cercar les arrels en el propi folklore, deixant-se influir, en aquest cas, per la música indígena i afroamericana. Dvorák tenia una carrera musical consagrada, però volia obrir-se camí explorant nous mons. Puccini també, però des d’una altra variant. La Missa de Glòria, escrita durant l’època d’estudiant, no es publicà fins anys més tard. Puccini havia de forjar-se un futur aprenent dels grans compositors. Per açò, decidí conèixer Verdi i el corrent verista. L’admiració fou tan profunda que representa un punt d’inflexió en la seva vida. A partir d’aquell moment es dedicaria a la composició operística. L’obra sacra de Puccini és d’una gran majestuositat i domini tècnic. Tot i ser escrita en els anys de joventut, l’obra augura un futur prometedor.

Programa
“Dvorák i Puccini. La música europea a finals del segle XIX”

PRIMERA PART
Antonín Dvorák (1841-1904) “Simfonia del Nou Món” nº9 en Mi m op 95 per orquestra (1893)

1. Adagio-Allegro molto
2. Largo

III. Scherzo: Molto vivace

1. Allegro con fuoco

SEGONA PART
Giacomo Puccini (1858-1924) Missa de Glòria per dos solistes, cor i orquestra (1880)

1. Kyrie
2. Gloria

III. Credo

1. Sanctus e Benedictus
2. Agnus Dei